Capítol 1. Sigues feliç… m’ho promets?

Per aquesta santa unció i per la seva bondadosa misericòrdia, t'ajudi el Senyor amb la gràcia de l'Esperit Sant, recitava Mossèn Lluc amb pressa mentre feia tres vegades el senyal de la creu al front de la mare. Perquè, lliure dels teus pecats, afegia repetint el gest a cada una de les seves mans, et concedeixi la salvació i et conforti en la teva malaltia.

   En boca de tots ressonà un amén desganat que seguia la mateixa cadència que les paraules del mossèn. Fins i tot la mare, amb aquell fil de veu que no aconseguia fer arribar a tots els racons de l’habitació, col·laborà en la prosòdia. S’anava apagant lentament. Aquell matí el metge ens havia dit que no creia que acabés el dia i a ella, conscient del seu estat i que la partida seria imminent, li havia faltat temps per demanar la presència del mossèn.

   Coneixent-la, estic segur que ja havia començat el seu compte enrere, organitzant-se per disposar de cada minut i de cada segon per no deixar cap front obert.

   Just abans que arribés el mossèn ens havia demanat veure la Júlia, per dir-li bon dia i menjar-se-la a petons. El que volia era acomiadar-se de la seva néta,  aquella engruneta riallera que, en més d’una ocasió, havia aconseguit fer-li oblidar la cruel malaltia que se l’enduia en un temps rècord.

   La meva germana li anava mullant els llavis amb una gasa. Jo restava assegut damunt el llit, amb les mans de la mare  entre les meves. Qui ens coneix assegura que es veu d’una hora lluny que la Quimeta i jo som germans. No veig que ens assemblem tant. Jo he sortit a la mare, amb la cara rodoneta i els seus mateixos cabells castanys. Ella, en canvi, és més com el pare, sobretot per aquella cabellera que, encara que el pare ara ja comenci a tenir el cap enfarinat, sembla negra nit. El nas potser sí que el tenim semblant, calcat al pare; i els ulls.

   El dia s'havia aixecat tapat. A través de les esquerelles de la persiana s’escolaven alguns rajos de llum que dibuixaven un somriure trist sobre l’estucat blanquinós de la paret. Aquella habitació havia estat la dels pares de la mare. Quan morí l’avi, l’àvia es traslladà a una de més petita i els la cedí. Solia passar a les cases pairals, les noves generacions anaven guanyant terreny a les antigues. L’habitació no havia canviat, se li havia donat una mà de pintura i poca cosa més. Només entrar topaves amb el llit de matrimoni sota la Majestat de Beget, un sant crist de fusta tallada que hi havia penjat  a la paret. A l’esquerra, l’armari de lluna de tres cossos reflexava l’acolorida vànova de ganxet que l’àvia havia fet quan ja no li quedava més distracció que jugar amb madeixes de llana i agulles. Al costat de la porta, sobre el tocador, de cirerer com la resta de mobles, destavaca un joier antic pel que la mare sentia una debilitat especial, record de la seva àvia. Fotografies familiars, importants per a ella, l'acompanyaven.

   El pare em sonreia des del dia del seu casament, mirant-se la mare embadalit. Ella, vestia d'un blanc que li ressaltava la morenor d’hores de camp. Des d’una altra fotografia, feta molts anys després, la Júlia, llepant un gelat, també em mirava de reüll amb aquell somriure murri del que es valia per aconseguir el que es proposava. Quin trasto que estava feta!

   Una fotografia recent on sortíem la Quimeta i jo havia abandonat el tocador. En la cara de la meva germana s’hi dibuixava el seu somriure característic, capaç de contagiar-nos a tots; en la meva, aquella mirada desperta que diu tant sense pretendre dir res en concret. Us vull tenir ben a prop, havia dit  la mare en demanar-nos que la poséssim damunt la tauleta de nit. No en tenia prou de tenir-nos al costat en tot moment; també hi volia la fotografia.  Vull veure-us somriure, sentencià.

   No me n’havia adonat però era cert. Feia poc havia canviat les fotografies dels marcs de l’habitació per aquelles en què un somriure esdevenia el comú denominador.

   La finestra, amb els finestrals creuats per evitar que l’aire donés directe a la mare, restava entreoberta per airejar l’habitació. De l’exterior ens arribaven les veus del pare i el mossèn que, a baix a l’era, pretenien arreglar el món. El pare, enèrgic i avesat a les feines dures del camp, començava a defallir. Es feia el fort davant la mare però caminava d’esma i, la inclinació de la seva esquena ja no només se li dibuixava al remenar la terra.

   Feia una estona que la mare semblava estar més desperta i eixerida que els darrers dies. Acabàvem de rentar-la i canviar-li el llit. Amb aquella olor a net que tant agraïa, s’esforçava per seguir la nostra conversa. Ens havia demanat un altre coixí per incorporar-se una mica, però sense arribar a l’alçada del mirall. L’arrel dels cabells començava a guanyar terreny a una permanent ja desdibuixada. Les puntes dels cabells, aixafats, provaven de fugir amenaçades. Els ulls, entelats, viatjaven lentament, repassant-nos ara l’un ara l’altre, evocant records que aconseguien traçar somriures fugisers als seus llavis. Amb dificultat en la respiració no deixava d’embastar silencis que, entre puntada i puntada, compartia amb nosaltres.

   —Xesc! —xiuxiuejà gairebé sense forces— L’àvia. Recordes?

   —Dencansa, mare, no malgastis les forces —vaig dir-li sense deixar d’acaronar-la.

   —Va caure… Quina cara que hi vas posar… —semblava voler riure.

   —Pobre àvia… —afegí la Quimeta rient—. Què et va passar pel cap?

   No sé què li va despertar aquells records tan antics. De petit no em portava malament tot i que sovint acostumava a pensar poc abans de fer les coses. Si no té ni una idea bona aquest bordegàs, deia sovint el pare, només mira quina en farà.

   Jo devia tenir sis o set anys. L’àvia estava acabant de fer la maionesa quan la mare em va cridar per anar a dinar. Imagino que jo devia respondre que un moment, com de costum. Així que vaig anar cap a  taula, ella estava a punt d’asseure’s. Li vaig enretirar la cadira. En mil·lèssimes de segon l’àvia jeia al terra amb tota la maionesa per sobre.

   —M’hauria volgut fondre —vaig afegir ruboritzat— Fins i tot als cabells tenia maionesa.

   —Ara ens fa gràcia, però aquell dia no vàrem riure, no —afegí la Quimeta somrient—. Es podria haver fet mal.

   —Pobra dona —digué la mare.

   Els ulls li espurnejaven com restes de focs d’artifici, recordar tot allò semblava eixorivir-la per moments. No gaudia però, ni de cinc minuts de treva. La rialla que se li començava a dibuixar quedà interrompuda per aquella tos seca que li enduria el semblant.

   No només la caiguda de l’àvia retornà a la seva memòria, també intentà taral·lerejar, sense massa èxit, la cançó que la Quimeta cantà a en Martí el dia del seu casament, i recordà què els deien els mestres quan ella i el pare anaven a les reunions de l’escola: si no xerressin tant! També ens feu buscar dins el calaix del tocador una caixeta amb el nostre nom. Hi  guardava, com si d’una fetillera es tractés, les nostres dents de llet.

   Mentre la mare recordava tot això, mig desperta mig desvariejant, nosaltres li parlàvem, l’acaronàvem… Com et trobes? Necessites res? Tens set? Potser érem uns pesats, però allà ens tenia pel que necessités. Vols aigua? I sopa?

   —Sopa… Una mica de sopa. Me’n portes una mica, filla? —demanà  a la Quimeta imitant aquella mirada múrria de la Júlia.   

La sopa no fou més que un pretext per quedar-se a soles amb mi. Delicadament, esgotant el darrer cartutx de forces, feu un petit gest, com si volgués amanyagar les meves mans i fixà els seus ulls mats en els meus. En aquell moment no vaig saber-ho, potser no vaig voler adonar-me’n, però estic segur que la mort ja rondava molt més a prop del que ens pensàvem, atrafegada amb els darrers preparatius.

   La mare parlà poc. Les forces residuals no bastaven per produir massa paraules seguides. Mai, però, tants mots aïllats m’havien dit tant.

   —No canviïs, Xesc… Sigues fort…

   Fent ús de la poca agilitat que encara li quedava i traient forces de qui sap on, la seva mà recorregué un ampli camí per arribar a acaronar-me la galta. Va voler ressaltar aquest “sigues fort” amb un pessic, però no tenia prou forces i el seu gest desdibuixat em va fer estremir.

   —Mare…

   —No t’avergonyeixis de com ets.

   —A què ve això ara, mare? —vaig preguntar-li desconcertat—. Va, no malgastis forces.

   —Abans no m’ho diguessis… ja ho sospitava… i no per això vas deixar de ser el meu Xesc. —Els ulls li van agafar una brillantor gairebé desconeguda—. No pensis en el que els altres esperen de tu —afegí esgarrapant les darreres forces—. Sigues tu mateix.

   —Mare, si-us-plau… —vaig renyar-la en veure com li costava respirar.

   —Pel pare, tranquil… —els inimaginables esforços que havia de fer per agafar l’aire suficient i poder seguir parlant em feien patir—. Farà baixar sants… —esbufegà de nou— Ja el coneixes… Tots els sants en processó… Pensa… T’estima.

   —Mare…

   —Sigues feliç...

   —Mare, si-us plau —els músculs del coll se li contreien cada vegada més.

   —Promet-me que seràs feliç! —suplicà clavant els seus ulls als meus, com dues sagetes.

   —Tinc por, mare! —vaig sincerar-me aguantant-me les llàgrimes. No podia plorar.

   —A fe de Déu! I jo. Jo també fill… Molta! Me’n vaig… Però no sé cap a on. No ho sembla que en tingui, no? —intentà il·luminar de nou la cara amb un lleu somriure però no va acabar d’aconseguir-ho.

   —Ara has de descansar, mare… Mare!

   La respiració se li accelerà. Li costava més agafar aire. N’agafava poc i, tot seguit, el deixava anar en una alenada fugaç. Apnees cada vegada més llargues aconseguien trencar el ritme respiratori. Amb esforç, esgarrapava, del no res, alenades d’aire inabastables.

   —Papa! Quimeta! —vaig cridar amb totes les meves forces— Se’n va. Ràpid! Pugeu!

   Pujaren l’escala cuita-corrents. Jo, assegut a la vora del llit, li acabava de recolocar el coixí per facilitar-li la respiració i  l’acotxava.

   —No ens deixis, mare… Encara no —vaig suplicar-li mentre li tornava a mullar els llavis, intentant retenir alguna llàgrima que, sense voler, volia escapar-se’m.

   —Ha arribat l’hora… —sentencià ella amb conformitat.

   En aquell moment vaig adonar-me que havia deixat de lluitar. La conversa que acabàvem de mantenir era el seu darrer front abans del viatge.

   —Sigues feliç… m’ho promets? —semblà exigir-me amb la mirada.

   Vaig aturar les llàgrimes que seguien intentant inundar-me la vista com vaig poder mentre, silenciosament, empassava saliva i, vaig abaixar les parpelles en senyal d’assentiment. Quan les vaig tornar a obrir la meva mirada s’ofegà en la buidor de la seva. La mare exhalà el seu darrer sospir, un sospir llarg i sorollós, barreja de veu i tos. Agafant-la entre els meus braços, vaig abraçar tan fort com vaig poder el seu cos ja sense vida.

   La mirada se m’entelà en veure com el pare, amb ulls humits, besava els llavis de la mare i li acaronava delicadament la mà. Tres dècades semblaren caure-li de cop a les espatlles.  

   —Se li ha acabat el patiment —va afegir la Quimeta mentre feia lliscar, delicadament, la mà sobre el seu front.

   Des de l’era arribaven els laments de la Fosca.